sábado, 5 de diciembre de 2009

La foto y las fechas recuerdan a alguien. Amores pasados, vidas rotas o naturalmente amputadas. Sea como sea, pasadas, arrebatadas. A veces, todo esto sucede sin un porqué, y el dolor es aún mayor..

miércoles, 2 de diciembre de 2009


I'm waitiing, for the perfect time to call you back. Because I remember saying don't wanna know the truth can't handle that, and I try to, just forget you, but I don't know how, if only I knew. Take it all over your face, such a paintful thing to waste, tell me now, where do we go? Now the future is not so clear, I can't believe, without you here. Where's the world that doesn't care? Maybe I could meet you there...

viernes, 27 de noviembre de 2009

Perdona que te escriba, prometí no volverte a molestar y es verdad, pero no soy capaz, soy una cobarde..
Recuerdo cada día, cada instante en que tu fuiste mi mitad, y mucho más, fue sin dudar algo insuperable... Y sin embargo ahora ya no sé ni respirar..
No puedo estar más sin ti, no puedo olvidar tu sonrisa, quiero saber si algun dia me recompondré. Y perdona que te insista, pero es que me cuesta tanto comprender que esta vez tenga que ser algo irremediable... y sin embargo ahora ya no sé ni respirar, que cada sentimiento es un puñal, que cada dia lloro por ti.. y que estoy rota en mil pedazos.



UN FASTIGÓS MES SENSE TU. El pitjor mes de la meva vida...

lunes, 23 de noviembre de 2009

A una llum apagada. (d'una persona que ara mateix es sent molt petita, perquè li falta una de les millors persones que coneixerà mai.)

Un dia depriment, em decideixo a escriure al blog per intentar no enfonsar-me. Acabo de buscar entre algunes fotos aviam que podia posar en aquesta renovació. He trobat.. això. Pura casualitat. No m'ho esperava per res, les llàgrimes han saltat soles. No té cap enganxina, no té cap 17 a la part blanca, no té res. Aqui es quan em vas dir: miraaa todo el verano trabajando para comprarla! te gusta? i jo et vaig dir: ualaa:O pepino de moto para el peepe! si es que te lo mereces eh... ho sento pero no me'n recordo de més. Em fa mal recordar. Penso en tu cada dia que passa, em fa encara més mal no haver aprofitat aquests últims mesos amb tu. Saps que vas ser el meu millor amic durant un temps. Saps que ens vam agafar mútuament per no caure. Saps que els dos vam patir molt per coses que només tu i jo sabem. Saps que m'encantava quan em deies que ell no em mereixia. Saps que m'encantava sortir de morros de l'aigua i trobar-te allà dient-me: aunque creas que lo has echo mal, para mi siempre seràs la nadadeitor, la numero 1:). Sabies tantes coses.. Encara em deus un pike un a un a la piscina. Em deus una volta en moto. Em deus una abraçada quan acabi el batxillerat (quan et vaig dir el que anava a estudiar, em vas dir que ho canviés, així vaig fer) Tu em vas ensenyar a estudiar mates (la mejor forma de estudiar mates es haciendo ejercicios, si no los entiendes llamame, yo te ayudo- frase teva). Em vas ensenyar a somriure quan no en tenia ganes. Em vas regalar gelats de 50 céntims. Probablement et dec diners (coses que tu em pagaves i mai em reclamaves) Em vas prometre que mai em deixaries sola. Em vas ensenyar a fer-me més forta, a callar quan no ho vols fer (especialitat teva). Em vas demostrar qui són amics de veritat, em vas ensenyar el que és una verdadera amistat. Em vas explicar coses que ningú més sabia, i que ningú mai sabrà. Recordo amb un somriure quan ens vam quedar sols a barraques d'aquest any, (tu i jo, perduts i beguts, a la denominada: misión vodka barrakasfigueras 009, a la busca de més beguda, per oblidar encara més les nostres penes .. jajajaja eres i seràs el meu idol) Recordo tantes coses amb un somriure. Pero se'm cauen les llàgrimes quan, passo per allà, davant de casa meva, on casi un mes després encara es pot veure una taca més fosca que l'asfalt i que, mirant a contrallum, es veuen petits detalls de color vermell.. (sona sàdic pero.. és la teva sang.) Recordo quan volia deixar l'aigua i em deies que ni pensar-ho. Tu sempre vas ser-hi, passés el que passés. Recordo el teu baix autoestima (no t'ho mereixies per res.. i t'ho vaig repetir sempre..) I podria continuar escrivint i escrivint converses de fins les 3 de la matinada, podria continuar recordant fins a plorar encara més, voldria dir-te tantes coses.. Et trobo tan a faltar.. però tan... el temps diuen que ho cura tot si.. però no em faig a la idea de no tornar a veure't somriure mai més.

viernes, 20 de noviembre de 2009

A vegades penso en si en realitat això és només un malson o està passant de veritat.




I ES QUE JA NO PUC MÉÉÉS!

jueves, 19 de noviembre de 2009

Live without a second plan. Somehow i'm to blame.. But it's this never ending racetrack we call life. Turn right, to my arms. Turn right, you won't be alone. You might, fall off this track sometimes, but I hope see you on the finish line... I bet all I could and I gave everything, but you had to go your way, and that way was not for me... Turn right, to my arms, turn right, you won't be alone. You might, fall off this track sometimes, but I hope see you on the finish linee...
Vaig volguer massa i vaig perdre tant.. (et volia a tu i et vaig perdre), realment vaig deixar moltes coses enrrere. I és tot inútil. Odio veure't i somriure. Odio necessitarte. Odio que res sigui com abans. Odio que no m'expliquis res. Odio sentir-te a mil quilometres. Odio volguer-te al meu costat. Odio tot aixó. Aquest últim combat dura massa. No vull estar així, i menys per tu.. QUE ALGÚ EM CONVENÇI QUE NO EM FAS FALTA!





ODIO AQUEST ESTÚPID SENTIMENT D'ANYORANÇA.
Si, m'has fet mal, me'n fas dia a dia, i me'n seguiràs fent. I jo, jo.. t'estimo. (o no?)

martes, 17 de noviembre de 2009

No he dejado ni un segundo de pensar en ti... SE ME OLVIDABA QUE NO VOLVERIAS.
Cuanto tiempo sin verte no deje de quererte, vivir con tu recuerdo no fue suficiente, y es que el tiempo me lleva, me lleva de tii... volver a verte duele hasta quemarme el alma, no sabes cuanto en este tiempo te eché en falta...

sábado, 17 de octubre de 2009

La vida es una aventura cuyo inicio deciden otros y cuyo fin no deseamos, con un montón de intermedios elegidos al azar por el azar.
El amor más hermoso es un calculo equivocado, una excepción que confirma la regla, aquello para lo que siempre habías utilizado la palabra "nunca" :)

jueves, 15 de octubre de 2009

Y HEMOS LLEGADO A ESTE PUNTO DE INFLEXIÓN.



i sense volguer-ho... you're so far.
Si supieras como es vivir sin ti, no tendrias razones para tratarme asi...




SIGUE DOLIENDO EL TIEMPO AL RECORDAR.

lunes, 5 de octubre de 2009

POR de caure al buit de no tornar a creure en res, de veure com el meu món s'enfonsa i tot per una persona. POR de no saber escollir ni contestar en el moment indicat. POR de tornar a passar el passat, de reviure moments que semblaven superats. Diuen que només se't pot trencar un cop el cor, que la resta són rascades. Però jo visc amb la POR al cos, por de no voler tornar a trencar-me el cor. M'arrisco o no m'arrisco? Simplement la ràbia aquesta puta ràbia de no saber que és el que vull, de no saber actuar. Dos problemes simplement dos problemes són els que m'impedeixen ser totalment feliç. Callar callar i callar...

martes, 29 de septiembre de 2009

Y me pregunto si un recuerdo es algo que se tiene o algo que se ha perdido.

viernes, 25 de septiembre de 2009


¿Cuántos días son necesarios para desintoxicarse uno de la persona amada? Tendría que inventarse una sonda para lavar el corazón...
No hemos inventado nada nuevo, ni siquiera hemos aprendido a amar, estamos perdidos... como en un sueño. El amor debería ser un milagro en el que soñamos la felicidad del otro. Por eso no creas nunca que el amor te pertenece, porque en ese preciso instante desaparecerá... como un sueño, porque el amor es un sueño en el que sueñan dos.
¿Por qué siempre nos damos cuenta de las cosas que hemos perdido cuando ya no podemos recuperarlas? pero de nada sirven las lamentaciones ¿verdad? Ni ponernos a revolver como locos loas armarios o ponerlo a hacer el boca boca a sentimientos que ya no están ahí, y querer recuperar el tiempo perdido a forma de vivir mas aprisa o pedir perdón cuando no queda nadie a quien pedir perdón. Hay tantas cosas que echamos de menos…
Nunca hablamos de lo ocurrido, por lo menos entre nosotros, nos da miedo supongo recordar su nombre o lo que hizo porque eso le serviria para introducirse en nuestros sueños; en cuanto a mí, ya casi no sueño con él, se que las cosas no volverán a ser como antes de que él apareciera, pero no importa. Porque si una persona se aferra a su pasado muere un poco cada día y yo sé que soy de las que prefieren vivir.

lunes, 14 de septiembre de 2009

-Ell és com una droga per a tu - va parlar amb la veu pausada i amable, sense un besllum de crítica-. Ara veig que no ets capaç de viure sense ell. És massa tard, però jo hauria sigut més saludable per a tu, res de drogues, hauria sigut l'aire, el sol.
-Acostumava a pensar en tu d'aquesta manera, ja ho saps, com el sol, el meu sol particular. La teva llum compensava de sobres les meves ombres.
Ell va sospirar.
-Sóc capaç de manipular les ombres, però no de lluitar contra un eclipsi.
El rampell d'ira va desequilibrar la meva capacitat d'autocontrol: la seva resposta exàtica, inesperada, em va sobrepassar completament. Si només hagués qüestió d'orgull m'hauria pogut resistir, però la profunda vulnerabilitat de la seva sobtada alegria va trencar la meva determinació, em va desarmar. La meva ment es va desconectar del cos i li vaig tornar el petó. Vaig agafar-lo pels cabells, però ara per acostarme'l bé.
El sentia per tot el cos. La llum incisiva del sol havia tornat les meves parpelles vermelles, i la calor anava bé amb la calor. Tot cremava. No podia veure ni sentir res que no fos en Jacob. La petitíssima part del cervell que conservava el seny va començar a fer-se preguntes.
Per què no ho aturava? Pitjor encara, per què no trobava en mi el desig d'aturar-ho? Per què no volia que ell s'aturés? Què significava que les meves mans pengessin de les seves espatlles i per què m'agradava que fossin amples i fortes? Per què no sentia les seves mans prou a prop a pesar que em premien el cos contra el seu cos?
Les preguntes eren estúpides, perquè jo sabia la veritat: m'havia estat mentint a mi mateixa.
En Jacob tenia raó. Havia tingut raó des del principi. Per a mi era molt més que un amic. Aquesta era la raó per la qual em resultava tan dificil dir-li adéu, perquè estava enamorada d'ell. Jo també l'estimava molt més del que s'estima una persona, malgrat tot, no l'estimava prou. Estava enamorada però no tant com per canviar les coses, només just per fer-nos mal. Per fer-li molt més mal del que ja li havia fet amb anterioritat.
No em vaig preocupar per res més que no fos el seu dolor. Em mereixia tota la pena que això em causés. Esperava, a més, que fos molta. Esperava sofrir de debò.
En aquest moment, semblava que ens haguéssim convertit en una sola persona. El seu dolor sempre havia estat i sempre seria el meu,i també, la seva alegria ara era meva. Sentia que aquesta alegria i també la seva felicitat, d'alguna manera era dolor. Un dolor tangible, que cremava la pell com un àcid, una lenta tortura. Per un etern segon, que semblava que no s'acabaria mai, un camí totalment diferent es va estendre davant les meves parpelles, que cobrien uns ulls plens de llàgrimes. Semblava que estigués mirant a través del filtre els pensaments de'n Jacob i veia exactament el que anava a abandonar, exactament tot allò que la nova descoberta no em salvaria de perdre. [...]
I llavors amb absoluta nitidesa, vaig sentir com aquesta petita part s'escindia al llarg d'una fissura en el meu cor, i es desprenia del tot.

viernes, 11 de septiembre de 2009

Ets inseguretat disfressat de paraules. Sé que t'agrada viure pensant que sempre estaré per quan tu vulguis. Segurament no ho penses. Però actues per afavorir els teus interesos, i l'únic que fan els teus interesos són fer-me més mal. Encara que, si, una cosa ha canviat. Ja no em veuràs més enfonsar-me per culpa teva. Ja no em veuràs més. Perquè sóc conscient que, només actues pensant en tu (com la majoria de la gent, vaja) i, aquesta història s'ha acabat. Final? no ho crec, segurament és més com un... punt i apart, si, podriem dir-ne així. :)

lunes, 31 de agosto de 2009

Ahora te importo no? Ahora que todo está hecho, ahora que ya es demasiado tarde ahora, cuando se me empezaba a olvidar que ya no volverías. Alomejor crees que echandole sal a las heridas crees que llegarás más lejos. Pero te equivocas de nuevo. Te equivocas al pensar que ya no te quiero. Te equivocas, y te equivocaste tantas veces.. pero sí, imaginate lo que te llego a echar de menos, que te encuentro tan perfecto como el primer dia. Idiota. No te das cuenta aún de lo fácil que me fue perderlo todo (perderte a ti) en un momento. No te das cuenta de nada, de tus errores, de tus palabras, de tus silencios que normalmente, duelen más que cualquier otra cosa. Yo solo espero que algún dia te des cuenta de todo, que te des cuenta de mis miedos, de mis sueños, de mis anhelos, de que te quiero.. Pero dicen que de ilusiones se vive, no?...

sábado, 22 de agosto de 2009


No sóc conscient dels dies que passen, no té sentit, ja que intento viure el present sense mirar enrrere, sense mirar-te a tu. Cosa que és completament impossible. En aquest moment la vida ja em sembla prou fosca com per acabar de recordar-te una mica més. Si ja prou mal em fa, de què serveix no acabar de recordar-te? va, ho faré. Són masses imatges que passen per el meu cap, que parlen més que 1.000 estúpides paraules escrites perfectament coordinades. I et començo a recordar una i una altre vegada fins que em segueixo adormint amb les llàgrimes caient pel meu rostre. Simplement perquè ja no hi ets, has marxat. I sé que mentrestant tu no penses en que vas fer tot aquest dolor. I jo vull tornar a veure't aquells ulls llampants plens d'ilusió que em van ensenyar tantes coses. Que m'iluminaven quan no hi havia estrelles a les nits més fosques de cualsevol dia de l'any. Que només segueixo pensant en ser la causa que fagi aixecar-te cada mati... i et demanaria mil i un cops que tornessis.. que jo no puc estar així, fent-me la forta, fingint que no m'importa quan l'únic que faig és enganyar-me a mi mateixa encara més... I les llàgrimes em segueixen caient lentament per el meu rostre buit. I el forat que has deixat, si, el forat on abans hi eres tu cada cop es fa més gran, cada cop escou més, cada cop és fa més gran... I jo l'intento curar estúpidament amb llàgrimes amargues de dolor i somriures fingits quan et veig passar davant meu sabent perfectament cap a on vas... Amb una paraula en tindria prou, convençe'm de que mai has marxat, perquè per més que intenti entendre, segueixo negant l'evidencia i sense creure el que els meus ulls veuen i van veure a través d'un pensament gris i fred.. I les llàgrimes em segueixen coguent al rostre mentres escolto alguna de les nostres cançons quan necessito recordar-te (com ara) una mica més...
És trist, realment trist. Realment intento trobar les paraules adequades, les que són capaçes d'alliberar-me d'aquest dolor. Són paraules que costen de dir, que nosé si podré pronunciar sense enfonsar-me una mica més. Perdre la noció del temps, de l'espai, de tot, és el que mes desitjo ara mateix, a la vida... No vull combatre més. L'entuniment m'és totalment necessari per no patir (encara més) tot és culpa d'aquest estúpid forat. És trist adonar-se que la meva història s'ha acabat.
L'amor és irracional, quan més estimes més absurd és tot.

viernes, 21 de agosto de 2009

Los problemas son como el papel higiénico, tiras uno y salen diez.

No vaig continuar. Estava convençuda que tot hauria acabat, que no hi havia res a fer. Estava sola, ben sola. Seria com si mai hagués existit, m'havia dit. I què més.. jo l'estimo. I ara estic sola, completament sola. Hola? Que hi ha algú? Mai hi ha hagut ningú, no t'hi escarrassis nena, ets massa tonta, has tornat a caure.. De cop vaig notar el terra llis i fred sota els meus genolls, després sota els palmells i al final contra la pell de la galta. M'envaïa la desesperació. Esperava que estigués a punt de desmaiar-me però per desgràcia, no vaig perdre el coneixement. Les onades de dolor que fins ara només m'havien acariciat s'havien embravit i ara em passaven per sobre, engolint-me en un mar de plors i llàgrimes. I ja no vaig sortir a la superfície...

martes, 18 de agosto de 2009

Dices que te vas, ''hasta luego!'' y yo, me tumbo en las piedras mirandote hasta el mediodía (o todo el dia si hace falta) porque si me acompañas no tengo ni hambre ni frío ni miedo, ni sueño y si estoy contigo, ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño. Aunque sé que empezar así es empezar un final. Otro final. Pero nunca desistas de un sueño. sólo trata de ver las señales que te lleven a él, aunque si el corazón pensara, dejaría de latir. Pero, de hecho, coger el camino más largo a la larga compensa. Así somos las personas, racionales y conscientes de si mismas, con una identidad propia pero a veces cada dia intentamos alejarnos más y huir, en vez de pensar y enfrentarnos a la verdad sin pensar lo que piense el de al lado. A veces me gustaría no pensar en nada. Pero si no pensaramos en nada, todo esto a lo que le llaman vida no tendría sentido.. no crees?

domingo, 9 de agosto de 2009

El milagro es estar vivo, la materia orgánica de la que estamos hechos es débil, frágil y cualquier órgano puede fallar en cualquier momento, somos polvo. Nada dura siempre, y estamos hasta que no estamos, hay que asumirlo, todo puede acabar en cualquier momento, pero aún sabiéndolo, lo mejor para no volverse loco, es funcionar como si fueramos inmortales...

martes, 4 de agosto de 2009


Están los que usan siempre la misma ropa,están los que llevan amuletos,los que hacen promesas,los que imploran mirando el cielo,los que creen en supersticiones.Y están los que siguen corriendo cuando les tiemblan las piernas,los que siguen jugando cuando se acaba el aire,los que siguen luchando cuando todo parece perdido.Como si cada vez fuera la ultima vez. Convencidos de que la vida misma es un desafio.Sufren, pero no se quejan, porque saben que el dolor pasa, el sudor se seca,el cansancio termina,pero hay algo que nunca desaparecerá: la satisfacción de haberlo logrado. En sus cuerpos hay la misma cantidad de músculos,en sus venas corre la misma sangre. Lo que los hace diferentes es su espíritu; la determinacion de alcanzar la cima. Una cima a la que no se llega superando a los demás, sino superándose a uno mismo. Date cuenta quién es tu verdadero rival. Y nadie se da cuenta de el sentido que le encuentro al darle vueltas y vueltas a una piscina intentando superar a ese rival.

viernes, 31 de julio de 2009

"No permitas que nadie diga que eres incapaz de hacer algo, ni si quiera yo. Si tienes un sueño, debes conservarlo. Si quieres algo, sal a buscarlo, y punto. ¿Sabes?, la gente que no logra conseguir sus sueños suele decirles a los demás que tampoco cumplirán los suyos".-EN BUSCA DE LA FELICIDAD.
Hay momentos en los que alguien tiene que luchar para conseguir lo que quiere, para llegar a su destino, y hay momentos en los que debe aceptar que ha perdido su destino, que el barco a zarpado, que el tren se ha ido, que todo desaparece, que solo una ilusa seguiría insistiendo. Lo cierto es que yo siempre fuí una ilusa. Aunque si te digo la verdad estoy cansada de fingir que todo va bien. De luchar y no llegar... De tener que callar, y tragarme las palabras en un suspiro. De sonreír aunque no tenga ganas. Pero seguiré siendo una ilusa, siempre-

miércoles, 29 de julio de 2009

Love you take is equal to love you make.

Hi ha molta bogeria al meu voltant, hi ha molt que fa que sigui dificil respirar. Quan tota la meva fe se n'ha anat en tu, porta-la cap a mi. Tu ho fas real per a mi. Bueno, de fet, ja no estic segura sobre les meves prioritats, ja no sé on dec ser, pero tu ho fas real per a mi. I estic corrents cap a tu, tu ets l'únic que pot ajudar-me, això és perquè et trobo a faltar.. Perque tu ho fas tot real per a mi. Quan el meu cap es fort, però el meu cor és dèbil, estic plena de dubtes, quan no puc parlar, tu m'ensenyes les paraules, tu ho fas real per a mi. Crec que hi ha massa del que puc aprendre aqui, però si tu hi ets, sé de quina manera puc canviar. Perquè tu brilles en la foscor, i sempre em trobaràs un lloc, un lloc on pugui créixer i aprendre, tu ho fas tot real per a mi. Però també hi ha vegades que les realitats fan mal, i això es el que passa, encara que sàpiga que tu ho fas tot real per a mi. Et vull aprop però alhora et vull lluny lluny lluny... I algun dia espero que tu puguis fer-ho tot real per a mi.


No sé com començar, ni on va començar tot. El temps es torna boig ja fins i tot per mi. Si vols que et digui la veritat mai crec que deixi de pensar en tu. Sobretot mirant enrrere. Masses coses hem passat que no cal dir. Tants cops m'has cuidat, ajudat, animat, o simplement estat. Tants somriures m'has tret, i tantes coses hem fet. Tant de temps.. Temps que ara mateix fa mal, com quan el cor batega sota un morat. Al temps se li ha oblidat passar per tu, per nosaltres. Però se'm va oblidar que mai tornaries. Tot i així, ara quan et veig.. em fa mal, com si em cremessin l'ànima. Que passa el temps i no podem viure tot el que un dia vas regalar-me. Tantes cançons que he escoltat pensant en tu, son tantes les que hem cantat, i escoltat junts, i pfff.. masses coses. Saps que jo tampoc despertaré i em trobaràs, ja no. Pero no crec sincerament, que et faci falta.. Sóc imprescindible per tu. I sé que tu estaras millor quan jo marxi, i tot seguira com res... I a la distància no seré més que un record que vam deixar morir.. M'entristeix escriure això, sincerament. Però tampoc es que jo vulgui, simplement, s'ha de fer.. Quan ens mirem ja no es com abans, abans et responia amb un somriure, i ara em venen ganes de plorar. Com han canviat les coses... Vam equivocar-nos i ara en paguem les consequències. No hi ha res més. M'agradaria saber com es tenir-ho tot, no tenir por a caure. Però jo mateixa sé que quan caus alguna cosa nova comença, alguna cosa t'encaixa, i sé que ara haig d'aixecar-me i seguir, sense tu. I només dic que mai vaig voler acabar així, pero tot se'ns ha anat, i comparat amb abans som com dos desconeguts, pero jo, jo... mai t'oblidaré...