lunes, 31 de agosto de 2009

Ahora te importo no? Ahora que todo está hecho, ahora que ya es demasiado tarde ahora, cuando se me empezaba a olvidar que ya no volverías. Alomejor crees que echandole sal a las heridas crees que llegarás más lejos. Pero te equivocas de nuevo. Te equivocas al pensar que ya no te quiero. Te equivocas, y te equivocaste tantas veces.. pero sí, imaginate lo que te llego a echar de menos, que te encuentro tan perfecto como el primer dia. Idiota. No te das cuenta aún de lo fácil que me fue perderlo todo (perderte a ti) en un momento. No te das cuenta de nada, de tus errores, de tus palabras, de tus silencios que normalmente, duelen más que cualquier otra cosa. Yo solo espero que algún dia te des cuenta de todo, que te des cuenta de mis miedos, de mis sueños, de mis anhelos, de que te quiero.. Pero dicen que de ilusiones se vive, no?...

sábado, 22 de agosto de 2009


No sóc conscient dels dies que passen, no té sentit, ja que intento viure el present sense mirar enrrere, sense mirar-te a tu. Cosa que és completament impossible. En aquest moment la vida ja em sembla prou fosca com per acabar de recordar-te una mica més. Si ja prou mal em fa, de què serveix no acabar de recordar-te? va, ho faré. Són masses imatges que passen per el meu cap, que parlen més que 1.000 estúpides paraules escrites perfectament coordinades. I et començo a recordar una i una altre vegada fins que em segueixo adormint amb les llàgrimes caient pel meu rostre. Simplement perquè ja no hi ets, has marxat. I sé que mentrestant tu no penses en que vas fer tot aquest dolor. I jo vull tornar a veure't aquells ulls llampants plens d'ilusió que em van ensenyar tantes coses. Que m'iluminaven quan no hi havia estrelles a les nits més fosques de cualsevol dia de l'any. Que només segueixo pensant en ser la causa que fagi aixecar-te cada mati... i et demanaria mil i un cops que tornessis.. que jo no puc estar així, fent-me la forta, fingint que no m'importa quan l'únic que faig és enganyar-me a mi mateixa encara més... I les llàgrimes em segueixen caient lentament per el meu rostre buit. I el forat que has deixat, si, el forat on abans hi eres tu cada cop es fa més gran, cada cop escou més, cada cop és fa més gran... I jo l'intento curar estúpidament amb llàgrimes amargues de dolor i somriures fingits quan et veig passar davant meu sabent perfectament cap a on vas... Amb una paraula en tindria prou, convençe'm de que mai has marxat, perquè per més que intenti entendre, segueixo negant l'evidencia i sense creure el que els meus ulls veuen i van veure a través d'un pensament gris i fred.. I les llàgrimes em segueixen coguent al rostre mentres escolto alguna de les nostres cançons quan necessito recordar-te (com ara) una mica més...
És trist, realment trist. Realment intento trobar les paraules adequades, les que són capaçes d'alliberar-me d'aquest dolor. Són paraules que costen de dir, que nosé si podré pronunciar sense enfonsar-me una mica més. Perdre la noció del temps, de l'espai, de tot, és el que mes desitjo ara mateix, a la vida... No vull combatre més. L'entuniment m'és totalment necessari per no patir (encara més) tot és culpa d'aquest estúpid forat. És trist adonar-se que la meva història s'ha acabat.
L'amor és irracional, quan més estimes més absurd és tot.

viernes, 21 de agosto de 2009

Los problemas son como el papel higiénico, tiras uno y salen diez.

No vaig continuar. Estava convençuda que tot hauria acabat, que no hi havia res a fer. Estava sola, ben sola. Seria com si mai hagués existit, m'havia dit. I què més.. jo l'estimo. I ara estic sola, completament sola. Hola? Que hi ha algú? Mai hi ha hagut ningú, no t'hi escarrassis nena, ets massa tonta, has tornat a caure.. De cop vaig notar el terra llis i fred sota els meus genolls, després sota els palmells i al final contra la pell de la galta. M'envaïa la desesperació. Esperava que estigués a punt de desmaiar-me però per desgràcia, no vaig perdre el coneixement. Les onades de dolor que fins ara només m'havien acariciat s'havien embravit i ara em passaven per sobre, engolint-me en un mar de plors i llàgrimes. I ja no vaig sortir a la superfície...

martes, 18 de agosto de 2009

Dices que te vas, ''hasta luego!'' y yo, me tumbo en las piedras mirandote hasta el mediodía (o todo el dia si hace falta) porque si me acompañas no tengo ni hambre ni frío ni miedo, ni sueño y si estoy contigo, ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño. Aunque sé que empezar así es empezar un final. Otro final. Pero nunca desistas de un sueño. sólo trata de ver las señales que te lleven a él, aunque si el corazón pensara, dejaría de latir. Pero, de hecho, coger el camino más largo a la larga compensa. Así somos las personas, racionales y conscientes de si mismas, con una identidad propia pero a veces cada dia intentamos alejarnos más y huir, en vez de pensar y enfrentarnos a la verdad sin pensar lo que piense el de al lado. A veces me gustaría no pensar en nada. Pero si no pensaramos en nada, todo esto a lo que le llaman vida no tendría sentido.. no crees?

domingo, 9 de agosto de 2009

El milagro es estar vivo, la materia orgánica de la que estamos hechos es débil, frágil y cualquier órgano puede fallar en cualquier momento, somos polvo. Nada dura siempre, y estamos hasta que no estamos, hay que asumirlo, todo puede acabar en cualquier momento, pero aún sabiéndolo, lo mejor para no volverse loco, es funcionar como si fueramos inmortales...

martes, 4 de agosto de 2009


Están los que usan siempre la misma ropa,están los que llevan amuletos,los que hacen promesas,los que imploran mirando el cielo,los que creen en supersticiones.Y están los que siguen corriendo cuando les tiemblan las piernas,los que siguen jugando cuando se acaba el aire,los que siguen luchando cuando todo parece perdido.Como si cada vez fuera la ultima vez. Convencidos de que la vida misma es un desafio.Sufren, pero no se quejan, porque saben que el dolor pasa, el sudor se seca,el cansancio termina,pero hay algo que nunca desaparecerá: la satisfacción de haberlo logrado. En sus cuerpos hay la misma cantidad de músculos,en sus venas corre la misma sangre. Lo que los hace diferentes es su espíritu; la determinacion de alcanzar la cima. Una cima a la que no se llega superando a los demás, sino superándose a uno mismo. Date cuenta quién es tu verdadero rival. Y nadie se da cuenta de el sentido que le encuentro al darle vueltas y vueltas a una piscina intentando superar a ese rival.