No sé com començar, ni on va començar tot. El temps es torna boig ja fins i tot per mi. Si vols que et digui la veritat mai crec que deixi de pensar en tu. Sobretot mirant enrrere. Masses coses hem passat que no cal dir. Tants cops m'has cuidat, ajudat, animat, o simplement estat. Tants somriures m'has tret, i tantes coses hem fet. Tant de temps.. Temps que ara mateix fa mal, com quan el cor batega sota un morat. Al temps se li ha oblidat passar per tu, per nosaltres. Però se'm va oblidar que mai tornaries. Tot i així, ara quan et veig.. em fa mal, com si em cremessin l'ànima. Que passa el temps i no podem viure tot el que un dia vas regalar-me. Tantes cançons que he escoltat pensant en tu, son tantes les que hem cantat, i escoltat junts, i pfff.. masses coses. Saps que jo tampoc despertaré i em trobaràs, ja no. Pero no crec sincerament, que et faci falta.. Sóc imprescindible per tu. I sé que tu estaras millor quan jo marxi, i tot seguira com res... I a la distància no seré més que un record que vam deixar morir.. M'entristeix escriure això, sincerament. Però tampoc es que jo vulgui, simplement, s'ha de fer.. Quan ens mirem ja no es com abans, abans et responia amb un somriure, i ara em venen ganes de plorar. Com han canviat les coses... Vam equivocar-nos i ara en paguem les consequències. No hi ha res més. M'agradaria saber com es tenir-ho tot, no tenir por a caure. Però jo mateixa sé que quan caus alguna cosa nova comença, alguna cosa t'encaixa, i sé que ara haig d'aixecar-me i seguir, sense tu. I només dic que mai vaig voler acabar així, pero tot se'ns ha anat, i comparat amb abans som com dos desconeguts, pero jo, jo... mai t'oblidaré...