El rampell d'ira va desequilibrar la meva capacitat d'autocontrol: la seva resposta exàtica, inesperada, em va sobrepassar completament. Si només hagués qüestió d'orgull m'hauria pogut resistir, però la profunda vulnerabilitat de la seva sobtada alegria va trencar la meva determinació, em va desarmar. La meva ment es va desconectar del cos i li vaig tornar el petó. Vaig agafar-lo pels cabells, però ara per acostarme'l bé.
El sentia per tot el cos. La llum incisiva del sol havia tornat les meves parpelles vermelles, i la calor anava bé amb la calor. Tot cremava. No podia veure ni sentir res que no fos en Jacob. La petitíssima part del cervell que conservava el seny va començar a fer-se preguntes.
Per què no ho aturava? Pitjor encara, per què no trobava en mi el desig d'aturar-ho? Per què no volia que ell s'aturés? Què significava que les meves mans pengessin de les seves espatlles i per què m'agradava que fossin amples i fortes? Per què no sentia les seves mans prou a prop a pesar que em premien el cos contra el seu cos?
Les preguntes eren estúpides, perquè jo sabia la veritat: m'havia estat mentint a mi mateixa.
En Jacob tenia raó. Havia tingut raó des del principi. Per a mi era molt més que un amic. Aquesta era la raó per la qual em resultava tan dificil dir-li adéu, perquè estava enamorada d'ell. Jo també l'estimava molt més del que s'estima una persona, malgrat tot, no l'estimava prou. Estava enamorada però no tant com per canviar les coses, només just per fer-nos mal. Per fer-li molt més mal del que ja li havia fet amb anterioritat.
No em vaig preocupar per res més que no fos el seu dolor. Em mereixia tota la pena que això em causés. Esperava, a més, que fos molta. Esperava sofrir de debò.
En aquest moment, semblava que ens haguéssim convertit en una sola persona. El seu dolor sempre havia estat i sempre seria el meu,i també, la seva alegria ara era meva. Sentia que aquesta alegria i també la seva felicitat, d'alguna manera era dolor. Un dolor tangible, que cremava la pell com un àcid, una lenta tortura. Per un etern segon, que semblava que no s'acabaria mai, un camí totalment diferent es va estendre davant les meves parpelles, que cobrien uns ulls plens de llàgrimes. Semblava que estigués mirant a través del filtre els pensaments de'n Jacob i veia exactament el que anava a abandonar, exactament tot allò que la nova descoberta no em salvaria de perdre. [...]
I llavors amb absoluta nitidesa, vaig sentir com aquesta petita part s'escindia al llarg d'una fissura en el meu cor, i es desprenia del tot.