martes, 29 de septiembre de 2009

Y me pregunto si un recuerdo es algo que se tiene o algo que se ha perdido.

viernes, 25 de septiembre de 2009


¿Cuántos días son necesarios para desintoxicarse uno de la persona amada? Tendría que inventarse una sonda para lavar el corazón...
No hemos inventado nada nuevo, ni siquiera hemos aprendido a amar, estamos perdidos... como en un sueño. El amor debería ser un milagro en el que soñamos la felicidad del otro. Por eso no creas nunca que el amor te pertenece, porque en ese preciso instante desaparecerá... como un sueño, porque el amor es un sueño en el que sueñan dos.
¿Por qué siempre nos damos cuenta de las cosas que hemos perdido cuando ya no podemos recuperarlas? pero de nada sirven las lamentaciones ¿verdad? Ni ponernos a revolver como locos loas armarios o ponerlo a hacer el boca boca a sentimientos que ya no están ahí, y querer recuperar el tiempo perdido a forma de vivir mas aprisa o pedir perdón cuando no queda nadie a quien pedir perdón. Hay tantas cosas que echamos de menos…
Nunca hablamos de lo ocurrido, por lo menos entre nosotros, nos da miedo supongo recordar su nombre o lo que hizo porque eso le serviria para introducirse en nuestros sueños; en cuanto a mí, ya casi no sueño con él, se que las cosas no volverán a ser como antes de que él apareciera, pero no importa. Porque si una persona se aferra a su pasado muere un poco cada día y yo sé que soy de las que prefieren vivir.

lunes, 14 de septiembre de 2009

-Ell és com una droga per a tu - va parlar amb la veu pausada i amable, sense un besllum de crítica-. Ara veig que no ets capaç de viure sense ell. És massa tard, però jo hauria sigut més saludable per a tu, res de drogues, hauria sigut l'aire, el sol.
-Acostumava a pensar en tu d'aquesta manera, ja ho saps, com el sol, el meu sol particular. La teva llum compensava de sobres les meves ombres.
Ell va sospirar.
-Sóc capaç de manipular les ombres, però no de lluitar contra un eclipsi.
El rampell d'ira va desequilibrar la meva capacitat d'autocontrol: la seva resposta exàtica, inesperada, em va sobrepassar completament. Si només hagués qüestió d'orgull m'hauria pogut resistir, però la profunda vulnerabilitat de la seva sobtada alegria va trencar la meva determinació, em va desarmar. La meva ment es va desconectar del cos i li vaig tornar el petó. Vaig agafar-lo pels cabells, però ara per acostarme'l bé.
El sentia per tot el cos. La llum incisiva del sol havia tornat les meves parpelles vermelles, i la calor anava bé amb la calor. Tot cremava. No podia veure ni sentir res que no fos en Jacob. La petitíssima part del cervell que conservava el seny va començar a fer-se preguntes.
Per què no ho aturava? Pitjor encara, per què no trobava en mi el desig d'aturar-ho? Per què no volia que ell s'aturés? Què significava que les meves mans pengessin de les seves espatlles i per què m'agradava que fossin amples i fortes? Per què no sentia les seves mans prou a prop a pesar que em premien el cos contra el seu cos?
Les preguntes eren estúpides, perquè jo sabia la veritat: m'havia estat mentint a mi mateixa.
En Jacob tenia raó. Havia tingut raó des del principi. Per a mi era molt més que un amic. Aquesta era la raó per la qual em resultava tan dificil dir-li adéu, perquè estava enamorada d'ell. Jo també l'estimava molt més del que s'estima una persona, malgrat tot, no l'estimava prou. Estava enamorada però no tant com per canviar les coses, només just per fer-nos mal. Per fer-li molt més mal del que ja li havia fet amb anterioritat.
No em vaig preocupar per res més que no fos el seu dolor. Em mereixia tota la pena que això em causés. Esperava, a més, que fos molta. Esperava sofrir de debò.
En aquest moment, semblava que ens haguéssim convertit en una sola persona. El seu dolor sempre havia estat i sempre seria el meu,i també, la seva alegria ara era meva. Sentia que aquesta alegria i també la seva felicitat, d'alguna manera era dolor. Un dolor tangible, que cremava la pell com un àcid, una lenta tortura. Per un etern segon, que semblava que no s'acabaria mai, un camí totalment diferent es va estendre davant les meves parpelles, que cobrien uns ulls plens de llàgrimes. Semblava que estigués mirant a través del filtre els pensaments de'n Jacob i veia exactament el que anava a abandonar, exactament tot allò que la nova descoberta no em salvaria de perdre. [...]
I llavors amb absoluta nitidesa, vaig sentir com aquesta petita part s'escindia al llarg d'una fissura en el meu cor, i es desprenia del tot.

viernes, 11 de septiembre de 2009

Ets inseguretat disfressat de paraules. Sé que t'agrada viure pensant que sempre estaré per quan tu vulguis. Segurament no ho penses. Però actues per afavorir els teus interesos, i l'únic que fan els teus interesos són fer-me més mal. Encara que, si, una cosa ha canviat. Ja no em veuràs més enfonsar-me per culpa teva. Ja no em veuràs més. Perquè sóc conscient que, només actues pensant en tu (com la majoria de la gent, vaja) i, aquesta història s'ha acabat. Final? no ho crec, segurament és més com un... punt i apart, si, podriem dir-ne així. :)