Et gires, em mires, em somrius, et somric. No cal dir res més. Ja pot parlar-me tothom que jo estic centrada en estudiar cada una de les teves faccions facials, cada un dels teus detalls que em conec tant i tant bé, cadascun dels teus gestos, de les teves manies, les teves virtuts i defectes.
Ets... tu. No hi ha més.
I de cop vens cap a mi i em somrius un altre cop. I jo torno a pensar que ets massa per ser real. Un altre cop ho torno a pensar, si. Ostres. Es ben cert que només tu em saps treure el somriure d'estúpida que em treus.
I tu segueixes mirant-me quan ets lluny.
I jo segueixo mirant-te amb l'esperança que te'n adonis que sóc la mateixa que fa un any i dos mesos.
Odio aquesta situació. Cada batec es fa més lent, es increíble el buit que deixes quan te'n vas...