Porto temps pensant que aquest combat dura massa. Moltes vegades penso en on ets, que fas, en que necessito, res, una estona amb tu… Pot ser que realment busqui normalitat entre nosaltres? O que potser hagi deixat de buscar alguna cosa en especial? Sé, comprenc que el temps passa i com dius tu... posa les coses al seu lloc. Em mata l'espera. Em mata estar així, i ho saps. Millor viure matant-me que perdre't, també és veritat. Jo ara mateix no sé que faria sense tu. No puc viure si em faltes. Així com sempre et dic que tot el que ve, ve i se’n va, també et puc dir que encara que el dia estigui trist, alegria, que demà pot ser massa tard. Tu m'ho recordes sempre, que quedi clar. En realitat, ets com la soga que m'aguanta i m'afoga al mateix temps... També tenim tantes promeses sense complir... Però no m'importa, ja saps que és el que et vaig demanar... que no em deixessis d'estimar.
PD: Sé que si veiesis això em mataries. Tu no voldries veure'm així, ho sé. I per això encara t'estimo més... (si, sóc rara, ja ho saps)
No hay comentarios.:
Publicar un comentario