Ara mateix m'apareixes aquí davant i t'escanyo, et juro que et matava. ES POT SABER QUE HE FET JO? QUINA RÀÀBIA! M'estàs 4 dies sense dir res i el primer que em dius es un no cal que diguis res. I DESPRÉS A SOBRE SÓC JO! JODER! Que el meu gran error va ser estimar-te com ningú ha fet i com ningú farà, ho sé, I SÉ QUE HAIG D'ASSUMIR-HO, i el dia que tu ho assumeixis serà massa tard, perquè jo vull oblidar-me de tu, vull oblidar-te, vull recordar sense fer-me mal, més mal.
PERQUÈ ETS COM LA SOGA QUE M'AGUANTA I M'OFEGA AL MATEIX TEMPS? Avui fa un any que em vas deixar, i avui justament AVUI ens hem tornat a barallar desprès de tant de temps. Odio tot això, ho odio i ara mateix t'odiot'odiot'odio a més no poder.
Perquè vam tenir que deixar enrrere tots aquells sentiments? Perquè vam voler acabar amb tot allò? Encara em ressona el teu últim t'estimo a l'orella, encara recordo com em miraves, com em tocaves, com si fos la nina més fina, la nineta dels teus ulls, la cosa que protegiries fins la fi del món... Perquè vam preferir amagar-ho tot? Deixar que acabés? Posar fi a la nostra història, la que durant tant de temps havíem estat buscant? Jo volia continuar encisada pel teu somriure, m'era igual viure com una estúpida enamorada de tu, SI, I HO CRIDARIA FORT, ESTAVA ENAMORADA DE TU! Ara penso realment si sempre has sigut així o es que realment mai et vaig arribar a conèixer del tot. Perquè tens por a enamorar-te? T'ho diria 50 cops més si fes falta, saps que aquest és el teu gran error.
Ara mateix em tens ràbia, però saps perquè? Perquè saps que sóc la única persona d'aquest món que t'ha aconseguit canviar, perquè saps que quan em veus no pots amagar res, que se't posa aquell somriure de qui està enamorat, i intentes amagar-ho, però em busques a cada instant com si fos l'últim en que poguessim estar junts, perquè saps que sempre m'has volgut. I no, no és per tirar-me flors ni res per l'estil, saps que sovint faig justament al contrari. Però et fa por tot això. Et fa por enamorar-te perdudament de mi i que algú pugui ''controlar-te''. I tu creus que no ho sé. I amb això podria fer-te mal, molt mal. Però no. Jo no m'oblido de qui has sigut en la meva vida. Vas ser la raó per la que m'aixecava durant un temps. I tampoc em fa por reconèixer tota la nostra història. Jo no m'amago. Jo no tinc por.

Por los besos que aun nos quedan en la boca, por los miles de homenajes que nos dimos, por nadar y no guardar nunca la ropa, por los dedos jugetones del destino, porque fuimos lo que fuimos, porque fuimos lo que fuimos...


(Porqué puesto a confesarte, aun tengo miedo a tenerte delante, porqué en cuanto me descuido me atropella algún recuerdo en el pasillo, porque no puedo negarte, que te quise sin querer y más que a nadie...)

DESESPERACIÓN.

Un campeón del mundo cae, un campeón del mundo se desespera, un campeón del mundo llora, se levanta y sonrie, sueña, lucha, se preocupa, mantiene la cabeza firme, la mirada al frente, la mente fría, no olvida sus orígenes, mantiene los pies en el suelo. Un campeón del mundo hace feliz a los suyos; a los que le siguen, a los que quiere, y a los que faltan por nombrar. Un campeón del mundo demuestra que nada es imposible. Un campeón del mundo extrovertido e introvertido a la vez. Un campeón del mundo que me ha cambiado la suerte, que me ha cambiado la vida, que me ha cambiado todo. Un campeón del mundo que me ha enseñado que si caes te levantas y sigues. MI CAMPEÓN, lo más grande de mi vida. Y aún no sabeis quién es él? Su nombre es Marc Márquez, su pasión el motociclismo, y es todo un campeón del mundo.

Tothom necessita inspiració, tothom necessita alguna cosa, alguna cançó per exemple, una bonica melodia per acompanyar quan la nit sembla interminable. Jo et necessito a tu. per exemple. Perquè ningú ens garanteix que aquesta vida sigui fàcil. Però jo sé que quan el meu món s'estigui enfonsant, que quan no vegi cap llum per iluminar la foscor serà quan hauré de mirar-te per iluminar-ho tot. O quan les onades estiguin enfonsant la sorra i no pugui trobar el ''camí per tornar a casa'', també sé que tu em donaràs una raó per seguir. Perquè només en els teus ulls veig la veritat, perquè et necessito com l'aire que respiro, i tu sempre saps aparèixer com un somni, perquè la teva llum, cada color que hi ha en tu, en mi, em dona força, i tu, per mi, ets la cosa més bonica d'aquest món.

Un dia algú va dir que pots tenir el que vulguis si sacrifiques tota la resta. El que en realitat volia dir, és que no hi ha res que no tingui un preu, així que abans de lluitar pensa en el que pots perdre.

A vegades ens toca a nosaltres mateixos prendre aquesta decisió, i normalment el sacrifici és major al que nosaltres podem suportar.

Si almenys el somriure fós sincer i de veritat...

Te aseguro que nunca nadie entenderá todo lo que siento por ti. Ni me conoces, ni siquiera sabes que existo, pero para mí, para mí eres la razón de mi vida. Siempre serás mi mejor opción. Que en todo el dia no dejo de pensar en que estarás haciendo, hacia que camino estarás mirando, a quién le estarás haciendo una de esas sonrisas que tanto me enamoran, uno de aquellos gestos que yo valoro como el último que fuera a ver en vida, aquella voz que reconocería hasta con los ojos cerrados, la que querría escuchar en cualquier instante de mi vida aunque fuera solo eso, tan solo un instante.

Porqué un dia dejaste de ser tú, para serlo todo.

Y si, parece realmente estúpido, ilógico, verdad? Nunca hubiera imaginado que una persona llegara a tener tanto efecto en otra. Porqué nadie conseguirá lo que tu has conseguido en mi. Ni siquiera ahora me lo creo.

Si pudiera mirarte a los ojos, y decirte todo lo que seria capaz de escribirte, seria tan fantástico.. Pero bajemos a la tierra, cuando te vea me pondré a temblar y me limitaré a sonreir, a sonreirte con la esperanza de que te des cuenta, que has cambiado mi vida, que eres la luz que ilumina mis dias, que por ti estoy aqui, por ti sigo, por ti haria lo que fuera, porqué si tengo que dar la vuelta al mundo la doy, y si tengo que hacer bajar las estrellas lo hago, y si tengo que remover todo para ver una sonrisa, lo remuevo... Porqué verte sonreir, verte ganar, ver como con sangre fría ''salvas los muebles'' (como dirias tu), ver como delante de cualquier situación, aquella en la que pocos, y yo no me incluyo, creerían que está todo perdido, que ya no hay nada que hacer para arreglarlo, tu te levantas y te pones en contra del destino y del mundo y demuestras que todo tiene solución en esta vida, que después de la tormenta sale el sol, y entonces me vuelves a demostrar que eres lo que más quiero en esta vida.

Porqué yo, yo Marc, creo en ti, y lo hago como nadie más lo hace, y como nadie más lo hará.

He trobat una raó, una raó per existir.

Quan vaig veure't per primer cop, va ser impresionant. ''El pequeño Marc Márquez, con solo 15 años, consigue el primer podio después de una gran carrera en Donington'' vaig veure't somriure per primer cop. ''Tiene que llevar un lastre para añadirle kilos, ya que solo pesa 46,y hace 1.50 de altura y no llega al peso mínimo''. Vaig mirar-me a mi. Sempre m'havien dit que era petita de físic i que en el meu esport era un desavantatge. Vaig tornar a mirar cap a la televisió. 93? no m'ho creia. Portaves un 93 a la moto! Vaig mirar-me l'esquena. Un 93 ben gran de color negre. Vaig anar al meu armari i vaig treure la samarreta de campionats. Un 93 ben gran en color blau. Casualitat? Penso que en aquesta vida no existeixen les casualitats. Vaig anar-te seguint dia a dia, carrera a carrera. Tothom em deia com no podia admirar a un Valentino Rossi, o a un Casey Stoner que acabava de ser la revolució de Moto GP l'any 2007. No. Jo deia que un noiet dit Marc Márquez de la categoria petita arribaria a ser el més gran. Vas anar lluitant cada carrera per estar a davant. Moltes vegades queies, me'n recordo perfectament. La moto no era bona, es veia des de lluny. Però no m'importava, jo tenia, tinc i tindré per sempre fe en tu. Com ja he dit, vaig descobrir-te la primera vegada que feies podi, tot i que ja t'havia sentit. Era la teva sisena cursa. No havies participat a les dos primeres, ja que tenies el cúbit i radi trencat, i vaig sentir alguna cosa d'una remontada a Estoril, (de la posició 26 a la 18), també vaig enterar-me (si, no et donaven gaire importància i vaig buscar-ho) que en el teu quart gran premi vas puntuar per primer cop, acabant 12é i sortint des de la 20a posició. A Le Mans vas caure a la sisena volta. I a Montmeló vas aconseguir la teva posició més alta des del moment, la 10. Llavors vas entrar per primer cop a la història. (A la segona foto es pot veure el ''nen'' que eres) i vas entrar també dins la meva història. N'estava tan orgullosa! Llavors va venir Assen, on no vas acabar, Alemanya, Brno (on tampoc vas acabar), Misano, Indianàpolis (on vas quedar 6é sortint 13é), Motegi (abandones), Phillip Island (on et penalitzen i quedes 9é)... I la pitjor. Malàsia. Vaig engegar la televisió per veure't. On eres? Jo et buscava per tota la graella de sortida com una desesperada. Llavors van donar les imatges del teu accident. Mare meva, se'm van posar els pels de punta. Les teves cames havien quedat entre el pneumàtic del darrera i el basculant, se't havien quedat atrapades i no podies moure't. Va costar una estona treure't d'allà. Casi ploro de veritat. Allò va suposar que la teva temporada acabés abans d'hora.