domingo, 6 de febrero de 2011
(Porqué puesto a confesarte, aun tengo miedo a tenerte delante, porqué en cuanto me descuido me atropella algún recuerdo en el pasillo, porque no puedo negarte, que te quise sin querer y más que a nadie...)
miércoles, 26 de enero de 2011
DESESPERACIÓN.
miércoles, 5 de enero de 2011
Te aseguro que nunca nadie entenderá todo lo que siento por ti. Ni me conoces, ni siquiera sabes que existo, pero para mí, para mí eres la razón de mi vida. Siempre serás mi mejor opción. Que en todo el dia no dejo de pensar en que estarás haciendo, hacia que camino estarás mirando, a quién le estarás haciendo una de esas sonrisas que tanto me enamoran, uno de aquellos gestos que yo valoro como el último que fuera a ver en vida, aquella voz que reconocería hasta con los ojos cerrados, la que querría escuchar en cualquier instante de mi vida aunque fuera solo eso, tan solo un instante. domingo, 2 de enero de 2011

He trobat una raó, una raó per existir.Quan vaig veure't per primer cop, va ser impresionant. ''El pequeño Marc Márquez, con solo 15 años, consigue el primer podio después de una gran carrera en Donington'' vaig veure't somriure per primer cop. ''Tiene que llevar un lastre para añadirle kilos, ya que solo pesa 46,y hace 1.50 de altura y no llega al peso mínimo''. Vaig mirar-me a mi. Sempre m'havien dit que era petita de físic i que en el meu esport era un desavantatge. Vaig tornar a mirar cap a la televisió. 93? no m'ho creia. Portaves un 93 a la moto! Vaig mirar-me l'esquena. Un 93 ben gran de color negre. Vaig anar al meu armari i vaig treure la samarreta de campionats. Un 93 ben gran en color blau. Casualitat? Penso que en aquesta vida no existeixen les casualitats. Vaig anar-te seguint dia a dia, carrera a carrera. Tothom em deia com no podia admirar a un Valentino Rossi, o a un Casey Stoner que acabava de ser la revolució de Moto GP l'any 2007. No. Jo deia que un noiet dit Marc Márquez de la categoria petita arribaria a ser el més gran. Vas anar lluitant cada carrera per estar a davant. Moltes vegades queies, me'n recordo perfectament. La moto no era bona, es veia des de lluny. Però no m'importava, jo tenia, tinc i tindré per sempre fe en tu. Com ja he dit, vaig descobrir-te la primera vegada que feies podi, tot i que ja t'havia sentit. Era la teva sisena cursa. No havies participat a les dos primeres, ja que tenies el cúbit i radi trencat, i vaig sentir alguna cosa d'una remontada a Estoril, (de la posició 26 a la 18), també vaig enterar-me (si, no et donaven gaire importància i vaig buscar-ho) que en el teu quart gran premi vas puntuar per primer cop, acabant 12é i sortint des de la 20a posició. A Le Mans vas caure a la sisena volta. I a Montmeló vas aconseguir la teva posició més alta des del moment, la 10. Llavors vas entrar per primer cop a la història. (A la segona foto es pot veure el ''nen'' que eres) i vas entrar també dins la meva història. N'estava tan orgullosa! Llavors va venir Assen, on no vas acabar, Alemanya, Brno (on tampoc vas acabar), Misano, Indianàpolis (on vas quedar 6é sortint 13é), Motegi (abandones), Phillip Island (on et penalitzen i quedes 9é)... I la pitjor. Malàsia. Vaig engegar la televisió per veure't. On eres? Jo et buscava per tota la graella de sortida com una desesperada. Llavors van donar les imatges del teu accident. Mare meva, se'm van posar els pels de punta. Les teves cames havien quedat entre el pneumàtic del darrera i el basculant, se't havien quedat atrapades i no podies moure't. Va costar una estona treure't d'allà. Casi ploro de veritat. Allò va suposar que la teva temporada acabés abans d'hora.
viernes, 31 de diciembre de 2010
I found a reason.

Están los que usan siempre la misma ropa, los que llevan amuletos, los que hacen promesas,los que imploran mirando el cielo, los que creen en supersticiones. Y están los que siguen corriendo cuando les tiemblan las piernas, los que siguen jugando cuando se acaba el aire,los que siguen luchando cuando todo parece perdido. Como si cada vez fuera la ultima vez. Convencidos de que la vida misma es un desafio.Sufren, pero no se quejan, porque saben que el dolor pasa, el sudor se seca,el cansancio termina,pero hay algo que nunca desaparecerá: la satisfacción de haberlo logrado. En sus cuerpos hay la misma cantidad de músculos,en sus venas corre la misma sangre. Lo que los hace diferentes es su espíritu; la determinacion de alcanzar la cima. Una cima a la que no se llega superando a los demás, sino superándose a uno mismo. Date cuenta quién es tu verdadero rival.