¿Por qué siempre nos damos cuenta de las cosas que hemos perdido cuando ya no podemos recuperarlas? pero de nada sirven las lamentaciones ¿verdad? Ni ponernos a revolver como locos loas armarios o ponerlo a hacer el boca boca a sentimientos que ya no están ahí, y querer recuperar el tiempo perdido a forma de vivir mas aprisa o pedir perdón cuando no queda nadie a quien pedir perdón. Hay tantas cosas que echamos de menos…

Nunca hablamos de lo ocurrido, por lo menos entre nosotros, nos da miedo supongo recordar su nombre o lo que hizo porque eso le serviria para introducirse en nuestros sueños; en cuanto a mí, ya casi no sueño con él, se que las cosas no volverán a ser como antes de que él apareciera, pero no importa. Porque si una persona se aferra a su pasado muere un poco cada día y yo sé que soy de las que prefieren vivir.

-Ell és com una droga per a tu - va parlar amb la veu pausada i amable, sense un besllum de crítica-. Ara veig que no ets capaç de viure sense ell. És massa tard, però jo hauria sigut més saludable per a tu, res de drogues, hauria sigut l'aire, el sol.
-Acostumava a pensar en tu d'aquesta manera, ja ho saps, com el sol, el meu sol particular. La teva llum compensava de sobres les meves ombres.
Ell va sospirar.
-Sóc capaç de manipular les ombres, però no de lluitar contra un eclipsi.

El rampell d'ira va desequilibrar la meva capacitat d'autocontrol: la seva resposta exàtica, inesperada, em va sobrepassar completament. Si només hagués qüestió d'orgull m'hauria pogut resistir, però la profunda vulnerabilitat de la seva sobtada alegria va trencar la meva determinació, em va desarmar. La meva ment es va desconectar del cos i li vaig tornar el petó. Vaig agafar-lo pels cabells, però ara per acostarme'l bé.
El sentia per tot el cos. La llum incisiva del sol havia tornat les meves parpelles vermelles, i la calor anava bé amb la calor. Tot cremava. No podia veure ni sentir res que no fos en Jacob. La petitíssima part del cervell que conservava el seny va començar a fer-se preguntes.
Per què no ho aturava? Pitjor encara, per què no trobava en mi el desig d'aturar-ho? Per què no volia que ell s'aturés? Què significava que les meves mans pengessin de les seves espatlles i per què m'agradava que fossin amples i fortes? Per què no sentia les seves mans prou a prop a pesar que em premien el cos contra el seu cos?
Les preguntes eren estúpides, perquè jo sabia la veritat: m'havia estat mentint a mi mateixa.
En Jacob tenia raó. Havia tingut raó des del principi. Per a mi era molt més que un amic. Aquesta era la raó per la qual em resultava tan dificil dir-li adéu, perquè estava enamorada d'ell. Jo també l'estimava molt més del que s'estima una persona, malgrat tot, no l'estimava prou. Estava enamorada però no tant com per canviar les coses, només just per fer-nos mal. Per fer-li molt més mal del que ja li havia fet amb anterioritat.
No em vaig preocupar per res més que no fos el seu dolor. Em mereixia tota la pena que això em causés. Esperava, a més, que fos molta. Esperava sofrir de debò.
En aquest moment, semblava que ens haguéssim convertit en una sola persona. El seu dolor sempre havia estat i sempre seria el meu,i també, la seva alegria ara era meva. Sentia que aquesta alegria i també la seva felicitat, d'alguna manera era dolor. Un dolor tangible, que cremava la pell com un àcid, una lenta tortura. Per un etern segon, que semblava que no s'acabaria mai, un camí totalment diferent es va estendre davant les meves parpelles, que cobrien uns ulls plens de llàgrimes. Semblava que estigués mirant a través del filtre els pensaments de'n Jacob i veia exactament el que anava a abandonar, exactament tot allò que la nova descoberta no em salvaria de perdre. [...]
I llavors amb absoluta nitidesa, vaig sentir com aquesta petita part s'escindia al llarg d'una fissura en el meu cor, i es desprenia del tot.

Ets inseguretat disfressat de paraules. Sé que t'agrada viure pensant que sempre estaré per quan tu vulguis. Segurament no ho penses. Però actues per afavorir els teus interesos, i l'únic que fan els teus interesos són fer-me més mal. Encara que, si, una cosa ha canviat. Ja no em veuràs més enfonsar-me per culpa teva. Ja no em veuràs més. Perquè sóc conscient que, només actues pensant en tu (com la majoria de la gent, vaja) i, aquesta història s'ha acabat. Final? no ho crec, segurament és més com un... punt i apart, si, podriem dir-ne així. :)

Ahora te importo no? Ahora que todo está hecho, ahora que ya es demasiado tarde ahora, cuando se me empezaba a olvidar que ya no volverías. Alomejor crees que echandole sal a las heridas crees que llegarás más lejos. Pero te equivocas de nuevo. Te equivocas al pensar que ya no te quiero. Te equivocas, y te equivocaste tantas veces.. pero sí, imaginate lo que te llego a echar de menos, que te encuentro tan perfecto como el primer dia. Idiota. No te das cuenta aún de lo fácil que me fue perderlo todo (perderte a ti) en un momento. No te das cuenta de nada, de tus errores, de tus palabras, de tus silencios que normalmente, duelen más que cualquier otra cosa. Yo solo espero que algún dia te des cuenta de todo, que te des cuenta de mis miedos, de mis sueños, de mis anhelos, de que te quiero.. Pero dicen que de ilusiones se vive, no?...

No sóc conscient dels dies que passen, no té sentit, ja que intento viure el present sense mirar enrrere, sense mirar-te a tu. Cosa que és completament impossible. En aquest moment la vida ja em sembla prou fosca com per acabar de recordar-te una mica més. Si ja prou mal em fa, de què serveix no acabar de recordar-te? va, ho faré. Són masses imatges que passen per el meu cap, que parlen més que 1.000 estúpides paraules escrites perfectament coordinades. I et començo a recordar una i una altre vegada fins que em segueixo adormint amb les llàgrimes caient pel meu rostre. Simplement perquè ja no hi ets, has marxat. I sé que mentrestant tu no penses en que vas fer tot aquest dolor. I jo vull tornar a veure't aquells ulls llampants plens d'ilusió que em van ensenyar tantes coses. Que m'iluminaven quan no hi havia estrelles a les nits més fosques de cualsevol dia de l'any. Que només segueixo pensant en ser la causa que fagi aixecar-te cada mati... i et demanaria mil i un cops que tornessis.. que jo no puc estar així, fent-me la forta, fingint que no m'importa quan l'únic que faig és enganyar-me a mi mateixa encara més... I les llàgrimes em segueixen caient lentament per el meu rostre buit. I el forat que has deixat, si, el forat on abans hi eres tu cada cop es fa més gran, cada cop escou més, cada cop és fa més gran... I jo l'intento curar estúpidament amb llàgrimes amargues de dolor i somriures fingits quan et veig passar davant meu sabent perfectament cap a on vas... Amb una paraula en tindria prou, convençe'm de que mai has marxat, perquè per més que intenti entendre, segueixo negant l'evidencia i sense creure el que els meus ulls veuen i van veure a través d'un pensament gris i fred.. I les llàgrimes em segueixen coguent al rostre mentres escolto alguna de les nostres cançons quan necessito recordar-te (com ara) una mica més...