No sóc conscient dels dies que passen, no té sentit, ja que intento viure el present sense mirar enrrere, sense mirar-te a tu. Cosa que és completament impossible. En aquest moment la vida ja em sembla prou fosca com per acabar de recordar-te una mica més. Si ja prou mal em fa, de què serveix no acabar de recordar-te? va, ho faré. Són masses imatges que passen per el meu cap, que parlen més que 1.000 estúpides paraules escrites perfectament coordinades. I et començo a recordar una i una altre vegada fins que em segueixo adormint amb les llàgrimes caient pel meu rostre. Simplement perquè ja no hi ets, has marxat. I sé que mentrestant tu no penses en que vas fer tot aquest dolor. I jo vull tornar a veure't aquells ulls llampants plens d'ilusió que em van ensenyar tantes coses. Que m'iluminaven quan no hi havia estrelles a les nits més fosques de cualsevol dia de l'any. Que només segueixo pensant en ser la causa que fagi aixecar-te cada mati... i et demanaria mil i un cops que tornessis.. que jo no puc estar així, fent-me la forta, fingint que no m'importa quan l'únic que faig és enganyar-me a mi mateixa encara més... I les llàgrimes em segueixen caient lentament per el meu rostre buit. I el forat que has deixat, si, el forat on abans hi eres tu cada cop es fa més gran, cada cop escou més, cada cop és fa més gran... I jo l'intento curar estúpidament amb llàgrimes amargues de dolor i somriures fingits quan et veig passar davant meu sabent perfectament cap a on vas... Amb una paraula en tindria prou, convençe'm de que mai has marxat, perquè per més que intenti entendre, segueixo negant l'evidencia i sense creure el que els meus ulls veuen i van veure a través d'un pensament gris i fred.. I les llàgrimes em segueixen coguent al rostre mentres escolto alguna de les nostres cançons quan necessito recordar-te (com ara) una mica més...